La llibertat, aquesta gran cosa

Fa dies que estic batallant amb aquest "posting". De fet, des del dia 14.
És curiós, perquè sembla que ara ja és tard.
Deia la cançó: "This little thing called love"... Hi ha moltes coses que no són petites, són grans. I molt grans. L'amor no és petit, és gran. Quan tens amor, estàs gran, ampli, ple.
I la llibertat, la de debò, és també molt gran. Molt.
Sentir-se lliure per opinar, per dir allò que vols, actuar com tu vols, actuar com creus que has de fer-ho (no sempre vol dir que fas el que voldries, però lliurement tries el que és millor) lliurement, és molt gran. Molt gran.
Ser lliure no vol dir només poder anar pel carrer sense manilles. De vegades es pot triar lliurement portar-les. L´important és poder-ho triar.
Donar algun cop de puny sobre alguna taula pot fer por de vegades, i cal saber quan s´ha de fer. Sobretot si gràcies a aquest cop de puny se´n beneficien moltes persones més. I cal fer-ho de tant en tant. El pitjor és tenir molta por i no atrevir-se a donar-lo.
Voldria tirar un cop més una llança a favor del Pasquis. Sé que no ha fet el que ha fet de la millor manera, estic convençuda que hauria hagut de d'actuar d'una altra manera, més disciplinada, més "ortodoxa". Però si hi ha una cosa que valoro molt en ell, i no només això, és que se sent lliure en les seves actuacions. Lliures. Crec.
La llibertat, aquesta gran cosa.

El "celo" i el paraigua

Aquest matí plovia. He agafat un paraigua gran, no plegable, que tinc per casa, que faig servir poquíssim perquè sempre vaig carregada com una mula i acabo agafant el plegable.
L'he carregat, i quan l'he anat a desplegar he vist que estava ple de "celo". Celo pel mànec, celo per les varilles, celo pertot arreu.
I llavors he recordat que el meu fill Eloi, aquest estiu, havia enganxat el paraigua amb celo al cavall de fusta que tenen per jugar a la terrassa. S'havia convertit en un "cavall volador". Recordo la imatge dels tres nens pujats a sobre del cavall de fusta amb el paraigua obert, jugant, fent veure que volaven pels cels.
Ha estat una meravella. Una d'aquestes meravelles que tenim en petits moments de la vida. I jo he desprès el celo que hi havia enganxat, de mica en mica, i la cola del celo hi ha quedat enganxada.
Com la vida. Les coses passen, i només queden els records, enganxats, enganxosos... Quins records!!!
Puc dir que he sigut feliç aquest matí quan baixava en els ferrocarrils, i m'agradava tocar el mànec, enganxós de cola de celo.

L'art i l'hara-kiri

Moltes vegades tenim la tendència a veure paral·lelismes en altres vides, en altres situacions, amb la nostra pròpia.
Aquest sol ser el cas dels artistes. Quan llegim una novel·la, escoltem una narració, veiem una pel·lícula, o un quadre, tendim a veure'ns en les expressions d'aquell artista. I aquí està la seva genialitat, perquè no tots ho aconsegueixen.
Sí, els artistes de debò ens remouen les entranyes, ens treuen tot allò que tenim a dintre, moltes vegades adormit, enterrat, i quan afloren fem un treball catàrtic que moltes vegades ens ajuda a sobreviure i a comprendre'ns a nosaltres mateixos.
Però no ho oblidem, són els sentiments d'aquells artistes, i no els nostres, els que estan allà plasmats, per molt que apel·lin als nostres propis.
Si un artista tendeix a veure les dones com a vampiresses, per déu!, no fem un paral·lelisme, no totes les dones són així. N'hi ha, i tant si n'hi ha! I moltes! Jo en conec unes quantes. Però no totes les dones som Salomés, ni Daliles... Ni tots els homes són faunes necessitats d'emocions saturnianes.
Si un artista tendeix a veure la vida com una bèstia engullidora, tampoc la vida és això.
Si un artista té unes frustracions que fa evidents, moltes vegades s'assemblen a les nostres...
Però... Ei... baixem arran de terra.
És fàcil fer paral·lelismes i quedar-nos en això. És més difícil saber distingir entre la realitat i la ficció, molts artistes en la seva pròpia vida no han estat capaços d'això, saber navegar per la complexitat de la vida, saber discernir què volem de cada relació i de cada moment, que hi ha moments --moments!-- per devorar i deixar-se devorar, moments per apropar-se i moments per allunyar-se; saber viure amb una certa calma, saber prendre decisions ponderades, estimar sense ser alienat o sense destruir l'altre, saber respectar la identitat de l'altre, dialogar, en definitiva, viure la vida amb alegria i amb pau, arran de terra, amb els altres, amb nosaltres mateixos.
I un artista, un bon artista, ens ha de fer veure això.
Shakespeare, a Titus Andronicus, m'ha fet mal. Molt de mal. I molts altres artistes també. M'estava fent un hara-kiri emocional. I m'he adonat que era jo mateixa qui me l'estava fent, com un hara-kiri amb totes les de la llei. I de vegades costa allunyar-nos-en, descobrir que hem après, que només era una lliçó, i que hem d'estimar a tope, que hem de viure la vida a tope, i que de vegades ens hem de frenar a tope.
Un artista ens ha de fer mal, això demostra que és un bon artista, però hem de saber treure'n el màxim profit, no ens ha de destruir.

Reencontrarse con un antiguo amigo

Ayer estuve con un amigo, de los de verdad. Sí, le llamo amigo, y a él mismo se lo dije, porque lo es. Hacía unos cuantos años que no nos veíamos, pero seguía conociéndole igual, y él a mí.
Él me recibió en la habitación del hotel Melià en Port d'Aiguadolç, como si fuera su despacho, porque lo era, porque trabaja, y mucho, durante el Festival de Cine de Sitges.
Hablamos de muchas cosas, de otros amigos, de la vida, de la sociedad, y qué bien viene que de vez en cuando te ayuden a poner los puntos sobre las íes, te ayuden a recordar para qué has venido a este mundo, igual que hice yo con él. Tiene dudas sobre si quiere ser padre, a su edad, se da vergüenza a sí mismo por si se ve a sí mismo haciendo el tonto con un niño pequeño. ¡El tonto! Yo le rectifiqué: la vida es así, y gracias a que tenemos momentos "tontos" estamos vivos, somos alegres, tristes, enfadados, tontos a veces, incoherentes, sí, somos incoherentes y no nos damos cuenta muchas veces de que vivir es tener contradicciones, y bailar sobre ellas.
Y la felicidad es eso: bailar sobre nuestras contradicciones.
¡Gracias, profe! ¡Gracias, amigo! Y sobretodo, vive.

Sobre donar opinió o no donar-ne

Sempre he valorat molt la gent prudent. I jo he intentat ser-ho, sempre que he pogut. Però encara valoro més la gent que s’atreveix a donar la seva opinió.
La Dole, o Doli, una amiga íntima que tinc, i amb qui comparteixo moltes –moltíssimes-- opinions, em va donar una bona bufetada, dimarts, quan em va dir: "És que mai dius allò que opines. I m’agradaria saber-ho. Encara que només sigui perquè corroborar allò que jo penso té un component hormonal agradable". (Doli, sé que exactament no vas dir això, però estic segura que el contingut era aquest). I la Doli tenia raó. De vegades em fa por expressar l’opinió, però no perquè dubti de la meva opinió, sinó per si no tinc tota la informació. Valoro molt la gent que té opinió de les coses, sempre que siguin fundades, i si no expresso una opinió normalment és perquè no sé si tinc tota la informació. Però... davant de la Doli tampoc? És curiós. Sé que si no tinc tota la informació i ella la sap, em corregirà...
Potser va sent hora de confiar més en mi mateixa, i quan no tingui informació suficient, anar a cercar-la clarament, sense cap por, i dir allò que opino i en veu alta, no només davant de la Doli. Per cert, crec que Doli és el mateix nom que "Dolors", és un gran nom. Només aprenem a cops... Gràcies, Doli!

La cursa de la Barceloneta 2005

Aquest any hem tornat a fer la cursa de la Barceloneta.
Ha estat un dia preciós. Pluja i sol, com la vida.
Els nens, molt bé. L´Ernest amb unes ganes de córrer impressionants. Es posava en posició de sortida de 1500, com un professional. Moníssim. I déu n´hi do com ha corregut. I l´Eloi? Una mica impressionat per l´alçada dels seus companys, que eren tots més grans que ell, acaba de canviar de categoria, i és dels petits... però no s´ha deixat tòrcer, ha corregut amb molta energia. I l´Emma, pobreta, moníssima, amb la mà a la boca, donant-me la mà, i caminant. Ha estat l´última i de bon tros, el noi del micro anava cridant-la, animant-la, i ella devia pensar què fa aquesta gent mirant-me i el meu nom ressonant pertot arreu? Al final, quan ha arribat a meta, llavors ha corregut amb totes les seves forces... bona lliçó, kriñu, massa jove, t´entenc però la meva feina és que vagis veient, amb naturalitat, les coses bones de la vida, amor.

Ens ha plogut, suficient per refrescar-te quan estàs corrent, meravellós.
Pel que fa a la cursa de grans, quan hem arribat al matí, com sempre, nervis, corrent perquè no arribàvem, Papi i Glòria esperant... Un liu.
Després, ves a buscar els pitrals, el xip, paga´l, posa-te´l, i apa! Sense temps d´escalfar, cap a la sortida.
Total, que per no sé quina raó m´he trobat a la línia de sortida amb tots aquells que corren a 3 pelat, prims com pals, i jo espantada perquè no em tiressin a terra quan el senyor de la pistola la fes anar.
Total, que sona la pistola, cop de fuet al cor.
I tots, a tope cap al Km 1.
No he caigut, bon senyal!
La bona cosa és que he pogut veure quines noies anaven davant meu, tot i que no hi donava gaire importància... com sempre, je je...
He deixat passar tots aquells que van a tope des del principi, i a partir del Km 2 he començat a veure que ja no em passava ningú, havia trobat el meu grup.
Noies per davant, noies per darrere, i molts més nois al voltant. Superguai. M´encanta. Hi havia tants nois i noies que havia de passar de fer una bona classificació. Així m´assegurava una cursa per disfrutar.
Total, que a disfrutar tocaven.
Km 2, 8.26. De moment, anava massa ràpid, però no volia pensar-hi, ja sol passar això, especialment si surts amb els corredors que van davant...
Doncs no! del 2 al 3, 4.05. Encara era massa ràpid, però m´hi trobava bé. Ara anava a prop d´una noia que anava molt abrigada, no sé perquè, perquè se la veia que sabia de què anava això de córrer, era estrany. Del 3 al 4, 4.13. Ja he vist que podia mantenir un ritme per sota de 4.25, estava encantada de la vida! Segur que faria més bona marca de 45 al 10.000!!!
Llavors m´he sentit confiada, i a més el temps ha acompanyat. Els companys que he trobat pel camí m´han donat molt suport, i jo a ells. Tant, que al final de la cursa els he animat jo, i tots els que anaven amb mi han quedat per davant!!!
Km 10: 42.24!!! Al final de la cursa, Km.11: 46.51.
5a. de la general femenina!
És d´aquelles curses que tot i que no t´emportes premi saps que has fet un marcon i que t´has trobat bé. Aquest és el millor premi.
Total, pluja a la cara suau quan tenia calor, trepitjamenta de bassals superguais quan plovia... un goig increïble. Entre el Barça d´ahir i la cursa d´avui, feliç.

10 a l´11, 4.26
9 al 10, 4.23
8 al 9, 4.11
5 al 8, 12.53
4 al 5, 4.10
3 al 4, 4.13
2 al 3, 4.05
0 al 2, 8.26
Total: 46.51

El Barça em continua fent vibrar

Després de 15 anys, el Barça en directe em continua fent vibrar. Sembla mentida, semblava com si no hagués passat el temps. Ara, jo era 15 anys més gran, i la companyia era una altra: ahir hi vaig anar amb un dels meus tres fills i una amiga. Però el Barça continuava fent-me cridar, dient Ai quan ens van marcar gol, o quan la pilota va anar directa al pal, fent-me enfadar contra l´àrbitre... i cridant Goooool!! tres o quatre vegades, tot i que només comptessin dos de tots aquests gols, que divertit.
I la companyia! Vaja amiga! Si jo cridava, ella encara més! Ella és molt aficionada, és del Flamengo, i m´explica coses d´allà que semblen mentida totes elles!!! Fuchibau, Fuchibau!!!
So, si hi ha moments a la vida en què pots afirmar que ets feliç, un d´ells ha estat aquest. El Joan ens va convidar a bocates, patates "del Barça", xerve, fanta i aigua... fins i tot ens va portar en cotxe a casa. Què més podia desitjar?
A més, sabia que hi havia més gent prop, que estaven compartint amb mi allò que jo veia. Feliç, sí. MOLT feliç.